Un dels
problemes que amenaça a convertir el nostré país en una
"simple zona d'Espanya" és la situació dividida en
què es troba el nostre territori. El País Valencià està
actualment partit administrativament en tres províncies:
Castelló, València i Alacant. Açò no suposa cap
deteriorament de la “conciència nacional” d’altres
comunitatas autònomes de l’estat. Gironins, lleidatans, tarragonesos
i barcelonins no deixen de ser tots catalans, com tampoc deixen de ser andalusos
els de la província de Sevilla, els de la de Còrdova o els d’Almeria.
Totes les autonomies de l’estat disposen d’un nom “regional”
o “nacional” que els identifique.
Al nostre país també tenim, esclar, un nom que ens identifica. Som valencians, sense cap dubte. Aquesta denominació es confon, no obstant, amb la que reben els habitants d’una determinada província de les nostres terres: la de València. Valencians són els de les altres dues províncies també, òbviament. Però la confusió es fa inevitable, sobretot per aquells valencians amb poca consciència nacional.
No és estrany, doncs, que aprofitant-se d’aquesta confusió de termes, alguns individus feixistes hagen començat a promoure un sentiment provincial que dividisca els valencians. En aquesta línia, un habitant de la província d’Alacant se sentirà alacantí, però no valencià, ja que no pertany a l’esmentada província de València. La mateixa situació ocorrerà amb els “castellonencs”, alguns dels quals s’ofenen fins i tot quan els titllen de valencians: “Som de Castelló!!”, responen enfurismats.
Aquest pervers fenomen, producte de la casualitat o de la mala fé d’alguns polítics, es produeix ja des de fa unes dècades. D’altra banda, la relaxació actual de la conciència nacional al País Valencià accelera més encara la divisió entre “alacantins, valencians i castellonencs”. I poc a poc els habitants de les dues províncies “problemàtiques” se senten més i més incòmodes amb el nom de valencians, arribant fins al punt de trobar estranya la denominació artificiosa de “Comunidad Valenciana”.
La mala fe del blaverisme promou aquest tipus de confusions, remarcant sempre la divisió del país en les tres províncies i creant una falsa simetria, com si el país fóra la suma de les tres províncies quan, en realitat, és un país que ha estat dividit en tres.
Al nostre país també tenim, esclar, un nom que ens identifica. Som valencians, sense cap dubte. Aquesta denominació es confon, no obstant, amb la que reben els habitants d’una determinada província de les nostres terres: la de València. Valencians són els de les altres dues províncies també, òbviament. Però la confusió es fa inevitable, sobretot per aquells valencians amb poca consciència nacional.
No és estrany, doncs, que aprofitant-se d’aquesta confusió de termes, alguns individus feixistes hagen començat a promoure un sentiment provincial que dividisca els valencians. En aquesta línia, un habitant de la província d’Alacant se sentirà alacantí, però no valencià, ja que no pertany a l’esmentada província de València. La mateixa situació ocorrerà amb els “castellonencs”, alguns dels quals s’ofenen fins i tot quan els titllen de valencians: “Som de Castelló!!”, responen enfurismats.
Aquest pervers fenomen, producte de la casualitat o de la mala fé d’alguns polítics, es produeix ja des de fa unes dècades. D’altra banda, la relaxació actual de la conciència nacional al País Valencià accelera més encara la divisió entre “alacantins, valencians i castellonencs”. I poc a poc els habitants de les dues províncies “problemàtiques” se senten més i més incòmodes amb el nom de valencians, arribant fins al punt de trobar estranya la denominació artificiosa de “Comunidad Valenciana”.
La mala fe del blaverisme promou aquest tipus de confusions, remarcant sempre la divisió del país en les tres províncies i creant una falsa simetria, com si el país fóra la suma de les tres províncies quan, en realitat, és un país que ha estat dividit en tres.
Organització
nacional del nostre territori
Definim
ací un problema que desvertebera el país -la provincialització
del territori- a més de plantejar-ne una solució.
