Aprofitant la proximitat del Principat d'Andorra respecte a Barcelona, la setmana passada vam decidir fer una escapada al país dels Pirineus. Ho vaig fer, en part, perquè tenia ganes d'observar en primera persona quina era la realitat lingüística i nacional d'aquest país, sobretot tenint en compte que molts de nosaltres ens hem fabricat una mena de visió utòpica de l'estat andorrà, en tant que és independent i té com a única llengua oficial el català. Com sempre, caure en els tòpics pot resultar temptador, tot i que en unes línies intentaré plasmar la meua visió personal sobre aquest minúscul país.

Els andorrans i les andorranes -que no almorranes- són uns estranys éssers amb quatre extremitats que parlen català oriental, però tenen la curiosa mania de canviar a oriental i, fins i tot, barceloní quan estan a la televisió andorrana, així com quan anuncien que van a tancar un centre comercial (de vegades creen barrejes autènticament marcianes) o quan presenten un cantant a Eurovisió. Si els preguntes un carrer o quelcom que et faça semblar estranger, és a dir, turista, molts andorrans tenen l'estranya costum de canviar a una llengua veïna, l'espanyol, per amollar frases en un perfecte castellà que no dennoten per res del món la seua condició andorrana... "tienes de ir todo recto i a la isquierda" o "setze con cinquanta, por favor" són algunes de les frases que exemplifiquen aquesta tradició d'Andorra.

No obstant això, un dels xocs culturals més importants entre els andorrans i, sobretot, els valencians és que els primers no tenen la costum tan arrelada en certs sectors de la societat valenciana de respondre "no entiendo" o "háblame en cristiano" quan es dirigeixen en la llengua autòctona del país. Potser et contesten en castellà, potser en marcià, però de bén segur que trobareu actituds menys hostils cap a la llengua que a terres valencianes, i en moltes ocasions, a Barcelona o altres punts del Principat. I és que l'oficialitat única del català s'evidencia amb força com a mínim si ets sord. Tots els cartells estàn escrits en la nostra llengua, de comerços privats i d'entitats públiques, tot i que els andorrans catalanoparlants semblen haver copiat un costum ben estés als Països Catalans: el bilingüisme "bien entendido". Perquè com sempre, els catalanoparlants ho som, mentre que els espanyols, els conqueriodors, es mantenen en la llengua de l'imperi fins que nosaltres baixem la guàrdia.

5. Andorra, un país estrany.