Sóc
un ésser humà i com a tal sóc influenciable. En este
cas em vaig deixar influenciar en gran mesura pels mitjans de comunicació,
en concret, per la caixa tonta, la televisió. TV3 ha sabut consolidar-se
com la televisió nacional del Principat de Catalunya i ha intentat
fer-ho també en l'àmbit dels Països Catalans, encara que
amb molt menys èxit. TV3 ha fugit des de sempre de convertir-se en
una televisió regional, a l'estil de Canal 9. Ha intentat allunyar-se
de la visió regionalista que a molts espanyols els agradaria que donara
dels catalans. A partir d'ací TV3, junt a altres mitjans, han exportat
una imatge del Principat que en moltes ocasions s'ha allunyat en gran mesura
de la pròpia realitat.
Jo vaig anar a Barcelona i m'emportava amb mi aquella imatge que durant quasi dues dècades havia anat quallant gràcies a TV3, que al cap i a la fi ha estat sempre la única manera que ens arribara informació dels nostres germans del nord. Potser jo esperava que aquell primer viatge en l'Euromed València-Barcelona em portara a una mena de paradís nacionalista, on el respecte cap a la cultura i la llengua autòctona serien la nota dominant. Disculpeu-me si vaig pecar d'ilús, però en aquells moments només tenia 17 anys... no podeu esperar que haguera assolit la maduresa intelectual ni res que se li assemblara!!!
Les tres hores de viatge van passar depressa, assegut al costat d'un "noi" de Tarragona que dormia tota l'estona, a excepció dels moments que aprofitava per parlar per telèfon, "trucada rere trucada", mentre amb un somriure jo escoltava il•lusionat el seu català central, que poques vegades havia sentit abans personalment. Aquest català em costaria tornar-lo a escoltar quan vaig arribar al meu destí. El tren va fer la seua última parada a l'estació barcelonina de Sants, on vaig baixar mentre escoltava el que deia la megafonia practicant un bilingüisme al qual ja estava més o menys acostumat.
La meua expectació començaria poc a poc a disminuir, a l'hora que començava a nàixer la decepció quan em vaig adreçar en el meu valencià més perfecte a les empleades d'informació. Amb cara de pomes agres una dona em va contestar en un castellà amb mig accent andalús. Vaig exir per la Plaça dels Països Catalans, bon nom per a una plaça, si no fóra perquè és possiblement un dels espais més llejos de la ciutat comtal. Allà vaig haver de tornar a preguntar pel carrer Numància i quasi li ho vaig haver de traduir a aquells bons homes que parlaven "andalús". Els taxista i els recepcionistes de l'hotel tampoc parlaven català i quan vaig arribar a l'habitació em vaig estirar al llit per uns moments i vaig pensar que m'havia equivocat de ciutat. Moments després vaig pensar que el que m'havia equivocat era jo en crear-me una falsa imatge de Catalunya i de l'actitud lingüística dels barcelonins.
Jo vaig anar a Barcelona i m'emportava amb mi aquella imatge que durant quasi dues dècades havia anat quallant gràcies a TV3, que al cap i a la fi ha estat sempre la única manera que ens arribara informació dels nostres germans del nord. Potser jo esperava que aquell primer viatge en l'Euromed València-Barcelona em portara a una mena de paradís nacionalista, on el respecte cap a la cultura i la llengua autòctona serien la nota dominant. Disculpeu-me si vaig pecar d'ilús, però en aquells moments només tenia 17 anys... no podeu esperar que haguera assolit la maduresa intelectual ni res que se li assemblara!!!
Les tres hores de viatge van passar depressa, assegut al costat d'un "noi" de Tarragona que dormia tota l'estona, a excepció dels moments que aprofitava per parlar per telèfon, "trucada rere trucada", mentre amb un somriure jo escoltava il•lusionat el seu català central, que poques vegades havia sentit abans personalment. Aquest català em costaria tornar-lo a escoltar quan vaig arribar al meu destí. El tren va fer la seua última parada a l'estació barcelonina de Sants, on vaig baixar mentre escoltava el que deia la megafonia practicant un bilingüisme al qual ja estava més o menys acostumat.
La meua expectació començaria poc a poc a disminuir, a l'hora que començava a nàixer la decepció quan em vaig adreçar en el meu valencià més perfecte a les empleades d'informació. Amb cara de pomes agres una dona em va contestar en un castellà amb mig accent andalús. Vaig exir per la Plaça dels Països Catalans, bon nom per a una plaça, si no fóra perquè és possiblement un dels espais més llejos de la ciutat comtal. Allà vaig haver de tornar a preguntar pel carrer Numància i quasi li ho vaig haver de traduir a aquells bons homes que parlaven "andalús". Els taxista i els recepcionistes de l'hotel tampoc parlaven català i quan vaig arribar a l'habitació em vaig estirar al llit per uns moments i vaig pensar que m'havia equivocat de ciutat. Moments després vaig pensar que el que m'havia equivocat era jo en crear-me una falsa imatge de Catalunya i de l'actitud lingüística dels barcelonins.
1. Arribada i decepció.