>>> Es tractarà d’un patriotisme local burgès, que els propis principatins que baixen a viure a València acceptaran de bon grau. Precisament per ser tots ètnicament catalans necessitaran diferenciar-se per poder parlar en nom d’un poble valencià. Aquest patriotisme però, mai arribà a estendre’s a la resta del país per falta de força estimulant. Precisament per ser de confecció burgesa, es tractarà d’un localisme massa “modern”. No posseïa aquell fons de mitologia èpica en què es basa la tradició nacional de molts pobles, que recorden amb orgull afers bèl•lics. Serà, en definitiva, un patriotisme valencià massa poc persuasiu, que amb la desaparició del Regne i la divisió del país en tres províncies es dissoldrà quasi per complet.

Malgrat tot, el localisme valencià medieval aconseguí els seus objectius. La ciutat de València aconseguia superar en població les seues competidores i s’establia la igualtat dels tres estats en qüestions polítiques. El segle XV facilitava i empenyia aquest localisme. El Segle d’Or valencià, l’esplendor del Regne i aquest fervor patriòtic farien que els valencians comencen a designar el català com a “llengua valenciana”. Tot i en principi no haver cap intenció secessionista en aquesta denominació, amb el pas del temps l’etiqueta aniria adquirint un nou significat. La castellanització progressiva de la llengua i el distanciament dialectal del parlar del Principat transformarà la denominació sinònima de “llengua valenciana” en un nom per designar una ramificació regional de l’idioma comú que es creurà (en conseqüència del localisme valencià) més cortesà i gentil que el “malsonant parlar català”.

5. El sorgiment d'un localisme valencià (II)