“Per totes aquestes coses e raons, ha volgut Nostre Senyor Déu que poble valencià sia poble especial e elet entre los altres de tota Espanya. Car com sia vengut e eixit, per la major partida, de Catalunya, e li sia al costat, emperò no es nomena poble català, ans per especial privilegi ha propri nom e es nomena poble valencià”
Francesc Eiximenis, 1383.

Paral•lela a la línia de consciència de “catalanitat” al nou Regne, existeix una altra que sorgirà ja a l’Edat Mitjana: el localisme valencià i la seua voluntat de diferenciar-se de la resta de la Corona d’Aragó i de proclamar l’orgull de “ser valencià”.

A finals del segle XIV les coses ja van bé al nou Regne. Els negocis rutllen i continuen baixant nombrosos immigrants des del Principat per establir-se a terres valencianes. Els catalans que ara viuen al nou regne gaudeixen de prosperitat econòmica, però no de privilegis polítics suficients. Subordinades les Balears a la influència del Principat, el Regne de València es converteix en el tercer peu del trípode de la Monarquia. Barcelona i Saragossa gaudeixen de prestigi per ser capitals ja consolidades des de fa anys i que a més compten amb el suport d’un poble al darrere. Un poble català en el cas barcelonès i un poble aragonès en el cas de Saragossa. Però València està sola, puix el seu regne està encara habitat majoritàriament per musulmans que no l’abandonaran fins al segle XVI. La nova capital ha de buscar el seu prestigi per poder equiparar-se a les altres dues: ho farà mitjançant l’exaltació d’un localisme valencià.

5. El sorgiment d'un localisme valencià