Els habitants del Regne de València havien d’anomenar-se, inevitablement, valencians. Durant molts anys açò no significà una distinció nacional entre els catalans del Principat i els que ara habitaven el nou regne. Són nombrosos els testimonis històrics que confirmen que els valencians eren percebuts com a catalans per la resta de nacions. Els italians, que patiren les nostres invasions, en són un exemple.
Malgrat tot, el mot català era alhora un nom nacional comú per als parlants de la nostra llengua i un nom específic per als habitants del Principat. Fins i tot, en ocasions els aragonesos eren també considerats catalans. Però aquest nom portaria més tard a nombroses confusions, sobre tot per als propis habitants de la Corona d’Aragó. La manca d’una denominació que diferenciara entre la “regió” i la nació portaria a que el mot “català” es limitara a denominar únicament als principatins. A més, a mesura que passe el temps, els matissos regionals de valencians, “catalans” i baleàrics es faran més intensos, i les respectives denominacions prendran més força. La inexistència d’un nom supraregional que agrupara els tres “pobles” portaria més tard greus problemes per a la “unitat nacional”.

4. Una única nació