València es rendia a Jaume I en 1238, en la data simbòlica del 9 d’octubre, dia en què segons creu la gent, el rei en Jaume entrava a la ciutat amb una pompa de vencedor. Aquest rei, el “nostre” primer rei, va erigir en un “regne” distint i autònom les comarques conquistades, dins del conglomerat d’estats que constituïen la seua corona. No el va annexionar doncs, ni a Aragó ni al Principat.
Tota supervivència “nacional” havia desaparegut en els segles que les terres valencians havien estat dominades pels musulmans. Els “valencians” pre-islàmics s’havien arabitzat fins al màxim per un procés natural i els xicotets grups que s’hi havien resistit (els mossàrabs) havien anat abandonant les nostres terres poc a poc fins a desaparèixer.
Jaume I va permetre que tots els “moros” que hi havia en el nou regne hi romangueren. I no fou precisament per pura bondat, sinó perquè una expulsió en massa dels musulmans hauria provocat la fallida econòmica. L’element musulmà va sobreviure fins el 1609, quan els moros van ser desterrats per ordre de Felip III. Aleshores, els “altres valencians”, els cristians, no lamentaren la seua expulsió ja que, al cap i a la fi, ells no formaven part de la seua nació: no eren “valencians de veritat”.

1. El naixement d'un poble.