Dues visions diferents sobre una mateixa llengua

Els valencians denominen la nostra llengua com a "valencià" i ho fem des de gairebé la conquesta cristiana i la posterior formació del Regne de València (informeu-vos-en a la secció d'Història). Utilitzen aquesta denominació de forma natural, quotidiana i a pràctimanet tots els àmbits. Malgrat el que puguen pensar alguns catalans, sota la denominació de "valencià" no hi ha, en principi, cap pretensió secessionista. Fins i tot els nacionalistes més catalanòfils utilitzen aquesta denominació per anomenar la llengua que parlen.

No obstant això, alguns sectors polítics han aprofitat aquesta denominació per destruir la nostra llengua, creant confusió i fent servir el fetitxisme nominalista. L'època de la transició va ser especialment convulsa per als valencians i un dels resultats d'aquesta convulsió fou l'aprovació d'un estatut d'autonomia ambigu, que només donava com a vàlida la denominació de "valencià" per a la nostra llengua. Actualment el PP valencià se n'aprofita i alimenta cada vegada més el secessionisme lingüístic.

En aquestes circumstàncies només sembla haver-hi una solució possible per intentar frenar la fragmentació del nostre idioma: la doble denominació. No és una qüestió filològica, sinó jurídica, en tant que la unitat lingüística és evident per als valencians que tenen un mínim de formació acadèmica. Es tracta, doncs, de fer compatibles legalment les dues denominacions que existeixen en els estatuts d'autonomia (valencià i català, ja que els textos del Principat i de les Illes Balears reconeixen la mateixa denominació) per tal que a l'hora de referir-nos a la nostra llengua fora de les fronteres valencianes o del Principat, la llengua que parlem aparega unida i no fragmentada. Així, doncs, la denominació català/valencià és una bona manera de superar el conflicte, ja que reconeix les dues denominacions legals de la llengua, a l'hora que les presenta unides, evidenciant així la unitat de l'idioma que parlem.