>>>3- Homogeneïtzació de totes les formes de catalanisme polític en una massa indiferenciada: aquest factor, combinat amb la lògica que estableix dues dualitats oposades (bons, nosaltres / roïns, tots els altres), actua provocant l’expulsió cap a l’àmbit catalanista de tot allò que no participa de l’essencialitat feixista regional. Així doncs, i com ja havia comentat, tots els partits polítics, a excepció d’Unió Valenciana passen a ser considerats com a “agents de l’imperialisme catalanista”.
4- Interpretació de la no-castellanitat en termes de antiespanyolitat: per aquest mecanisme el blaver, com qualsevol feixista espanyolista, interpreta la reivindicació cultural de les nacions perifèriques de la península Ibèrica com un atac contra la nació espanyola, únicament castellana. De la mateixa forma, escriure en valencià és un símptoma percebut com quelcom totalment antiespanyol per aquells que només veurien acceptable la conservació d’una subcultura autòctona folkloritzada i residual.
5- Impossibilitat d’establir límits definitoris entre català i valencià: aquest factor, també comentat en l’anterior capítol, tendeix a situar el nivell 0 de catalanisme en l’abandonament de la parla valenciana. Les escasses diferències entre el dialecte valencià i el central són suplides mitjançant la validació de castellanismes com a paraules valencianes. Aquesta falta de precisió permet un ampli marge d’actuació individual que pot convertir qualsevol individu en un filòleg, capaç de determinar el que és català i el que és valencià. Aquest fet provoca precisament un augment de l’autoestima del blaver, que veu la seua peresa intel•lectual convertida en un saber infús i l’impulsa a seguir defensant el discurs del blaverisme.
6- Polivalència contradictòria de l’estereotip catalanista: l’estereotip del catalanista que ha estat confeccionat de forma allunyada a la realitat, recull tants tòpics i clixés que permeten convertir qualsevol individu en un catalanista. Així el blaverisme recull el clixé construït pel feixisme castellà dels anys 30, respecte al moviment democraticonacional de Catalunya (separatisme disfressat d’autonomisme, hipòcrita, antiespanyol, anacrònic, mediocre, egoista, immoral, imperialista sobre el País Valencià i les Illes Balears), el tradicional estereotip de català de dretes, que es va consolidar durant el franquisme (treballador, seriós, negociant, pesseter, conservador, clerical, particularista), els tòpics sobre el moviment sociocultural a Catalunya durant els darrers anys del franquisme (progressisme, europeisme, liberalisme burgès, esnobisme, modernitat), com també els tòpics que la dreta empra per caracteritzar el moviment valencià democraticonacional de l’última etapa del franquisme (marxisme, contracultura, tercermundisme, utopisme, estètica de “proges” pobres, seguidisme respecte a Catalunya, etc…). A més de tots els tòpics esmentats i les contradiccions que s’observen, l’estereotip catalanista, totalment demonitzat, recull també una sèrie de representacions del mal: droga, delinqüència, criminalitat, terrorisme, desordre familiar, etc.

Punts confusos del discurs blaver (II)